Fent la Mona

Per Julio Filippi Domínguez

Tinc un bon amic, gran valencià d´Alacant (Ricart García Moya, autor del DHIVAM), que nos definix als valencians en tres tipos de gent. A la primera classe de gent, ell els nomena els “Nonsabo”, els classifica i pensa d´ells de la següent forma per la manera d´actuar que tenen davant circumstancies de la vida; “individuo raboser que es fa el llonguis i fingix no coneixer res de res per a mantindre´s fora d´embolics, tot li dona igual mentres no li obriguen la bojaca”.

Al segon tipo de valencià, el meu amic els nomena els “Sanc d´orchata”, ell pensa de la següent manera dels valencians “Sanc d´orchata”; “eixemplar tremolos i mixorrer d´escaparat, que fuig d´enfrontar-se a qualsevol agravi, nomes vol Fogueres, Gayates o Falles”. I ya per ultim arribem a lo que ell definix ad este ultim tipo de valencians, segons ell el mes numerós, els “Fent la mona”; “caldos moniato amoral que imita tot lo que siga per a fer- se el cult: si escolta o veu escrit “esport” encara que en sa casa els seus pares o els seus yayos sempre digueren “deport”, ell copiara el barbarisme com si fora monot de gabia (qualsevol d´estos Fent la Mona pot aplegar fins a Conseller o Academic de l´AVLL)”.

Tinc que dir, que no estic del tot d´acort en esta ultima reflexio, dels “Fent la Mona”, perque de moment no son els mes numerossos, pero encara aixina, tinc que donar-li la rao en una cosa, en Benicarlo si que hi han molts d´este tipo de gent, dels “Fent la Mona”, o al meys es fan notar, o mijor dit els tenim que oir en tots els llocs a on ells van i fan “la mona”.

Per eixemple: si un agarre als seus fills i te que anar a la representacio del Belen al Casal Parroquial, ahi tenim al “Fent la Mona” de torn; el que escriu i dona ordens de lo que tenen que dir els chiquets que faran el teatro del catecisme. Si te que eixir mon fill a l´escenari, el meu chiquet, encara que ni son pare ni sa mare ni els yayos han parlat mai aixina, ell ha de dir “doncs, petit, noi, seva, meva anyell, nen, nosaltres, nado, etc”… D´esta forma el “Fent la Mona” se carregue l´idioma valencià real, el que parla majoritariament la gent d´este poble i en tot l´historic Regne de Valencia, puix lo correcte, lo valencià, lo que els nostres chiquets tindrien que dir i escoltar es; “puix, chicotet, chiquet, seua, meua, corder, nano, natros, bebé”…

Pero clar, ya sabem que els “Fent la Mona”, estan a tots els llocs estrategics i, inculquen als chiquets i als jovens que lo cult i correcte es expressar-se en catala, per a ells el valencià es un dialecte mal parlat que n´hi ha que carregar-se rapidament, ¡ya poden penjar-se la medalla! ho estan aconseguint, d´aci a mig segle l´autentic valencià sera una llengua en perill d´extincio, i aixo gracies als “Fent la Mona”.

Pero be, a vegades la vida dona moltes voltes i potser que quan els valencians nos donem conte de lo que està passant reaccionem, ¡ixcà!. Tot depen dels “Nonsabo” i els “Sanc d´orchata”, perque alguns ya tenim clar que hi ha que donar un colp al timo i endreçar el rumbo de la llengua valenciana abans que siga massa tart.

cites

L´individualitat de la llengua valenciana dins de la familia de les llengües occitanes, cap que tinga una mija cultura, la pot posar en dupte.
Manuel de Montoliu